diumenge, 3 de juliol de 2016

26J: tot caduca, com els iogurts...

Desprès del 26J queda acreditat que el terra electoral del PP es tan dur com la cara del seu candidat, Mariano Rajoy. Hi han factors (s'ha escrit molt sobre això) que poden explicar el que ha passat: la dreta ha tingut menys abstenció i ha agrupat vot, la influència del Brexit, el missatge de la por, els mecanismes clientelars i demagògics del PSOE i el PP a l'Espanya profunda, la volatilitat d'una part dels electors de Juntos Podemos, o aspectes de la seva suma, que no han "sumat" prou -o que han restat-, errors propis de la campanya i del discurs de Juntos Podemos, encerts dels adversaris o la manca de enteniment del concepte plurinacional de l'Estat en sectors, malauradament, encara molt importants.

Sigui com sigui, no em sembla adient parlar de "fracàs" pel que fa al projecte transformador de Juntos Podemos. Fent una lectura objectiva i sense dramatismes, crec, que te molt de positiva des de el punt de vista del canvi social. El bipartidime ja està molt trencat i és una qüestió cronològica poc llunyana que sigui passat. Al final, el temps posarà cadascú al seu lloc. Si no hi han canvis del fons (superar el sistema del 78) i no es donen sortides basades en una veritable democràcia, els partits tradicionals cauran víctimes de les seves contradiccions. De fet ja està passant i aquestes dinàmiques electorals que estem veient son relativament normals. El temps històric i social requereix el seu ritme, però és inexorable, com la vida.

El que està passant, en termes històrics, no és quelcom extraordinari. Desprès de la primera restauració, al segle XIX, es va superar el "turnisme" entre Canovas i Sagasta. La segona restauració la tenim més a prop: al 1975 Juan Carlos I, després de la mort de Franco, quan es va instituir el "bipartidisme", i en això estem encara... Un altre argument en aquest sentit el podem veure a la gràfica que comparteixo a aquesta entrada: el vot jove, entre els 18 i els 44 anys, ha desertat dels partits de l'establishment i, sembla, que el futur pinta d'altre color. Es qüestió de veure les dades i treure conclusions. Es a dir, toca fer molta feina encara, però, tranquil·litat, tot caduca, com els iogurts...

dijous, 28 de gener de 2016

San Felipe de Suresnes


"Analizando la representación parlamentaria no creo que exista una mayoría progresista y reformista", "Ni el PP ni el PSOE deberían impedir que el otro gobierne", "Para las reformas que España necesita hay que contar con el PP". Felipe González dixit. Gracias por estar ahí, gracias por enseñarnos en camino, por brindarnos tu mente preclara: Constitución, moderación, sensatez... Sobre todo, que nada cambie y, si hay que pactar con el PP, se pacta y punto. Es él: el ínclito, el maravilloso, el del verbo vertiginoso (gracias al maestro Krahe por el plagio). Es San Felipe de Suresnes y, ya se sabe, los santos no se jubilan.

divendres, 15 de gener de 2016

Com hem arribat?

Després de veure la rèplica de Carles Puigdemont a altres diputats del Parlament durant la sessió d'investidura i de sentir les seves primeres declaracions com a President de la Generalitat, encara que no sóc convergent, no tinc cap problema en reconèixer que aquest paio és un crack. Ho dic sincerament. M'ha agradat la forma, la actitud... Pel que fa al fons, ja tindrem temps de valorar-ho. Segurament, si jo fos veí de Girona, tindria algun element més, però no és el cas. Sigui com sigui, és evident que no estem en el millor dels escenaris -tampoc en el pitjor-, però fins aquí hem arribat i convindria no oblidar com hem arribat.

Llàstima que el President Mas, no ens ha donat l'opció de votar-li en nom de Convergència i com a cap de llista. Així, hauríem sabut millor que votem i, passades les eleccions, ens hauriem comptat millor i, molt probablement, també ens haurien estalviat tot aquest lamentable espectacle que hem viscut fins fa pocs dies. President Mas: la diversitat suma i la homogeneïtat penalitza el sobiranisme, encara que això no sigui el millor escenari per la seva formació política. Ho ha entès, això? Em sembla que no. Després de embolicar-ho tot, no ho tenia tan complicat: o eleccions o donar un pas enrere i posar Catalunya davant del seu nom i li ha costat Deu i ajuda prendre aquesta segona opció.

Igual és que sóc una mica miop (bé, de fet, en tinc alguna diòptria a cada ull) o, potser, el meu problema és que sóc molt sectari, no ho sé... però el cert és que, fins ara, veig poca, molt poca, autocrítica, i massa personalisme per part de Convergència i, menys encara, de l'expresident Mas, en contraposició a la CUP, a la qual l'han volgut vestir de irresponsable, integrista i unes quantes perles més que m'estalvio, quan els "experts" en "integrisme" (sobre tot en integrisme neoliberal) i en fer servir les banderes -i a la societat civil mateixa si els hi ha convingut- pels seus interessos son uns altres.

diumenge, 11 d’octubre de 2015

¿Quina és la millor fórmula que pot fer servir el sobiranisme el 20-D?

¿Quina és la millor fórmula que pot fer servir el sobiranisme per ser present (o no ser-hi) a Madrid a partir del 20-D? ¿Cal una “llista de país”? Responc a aquestes qüestions amb d' altres preguntes: Primera: donada la lògica plebiscitària a la qual, per cert, tothom s'ha acabat apuntant a posteriori, ¿No era el el 27-S una comtessa extraordinària i singular que justificava la unitat del sobiranisme? Segona: ¿Què justificaria ara, en un marc estatal i en una lògica de eleccions espanyoles, repetir la mateixa fórmula electoral amb els mateixos actors polítics? Tercera -i més important-, ¿A qui beneficiaria i a qui penalitzaria aquesta estratègia?  Ara, les respostes: penalitzaria a Podem/Podemos, els únics que accepten una certa lògica de reconeixement del dret a decidir i representen una via de transformació progressista a l'Estat espanyol i, des de la perspectiva de Catalunya, també perjudicaria al mateix sobiranisme, en la mesura que alimentaria -i donaria "arguments"- als discursos més jacobins i conservadors de l'altra banda de l'Ebre. Tot això no ajudaria, precisament, a la construcció d'una nova República catalana. ¿A qui beneficiaria aquesta fórmula? Ja ha quedat prou clar: als discursos que, en el camí del nostre alliberament nacional i social, ens posaran més pals a les rodes: primer a C's, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, després al PP en l'àmbit espanyol i, de retruc, als sectors més jacobinistes del PSOE. És a dir: més dreta, més espanyolisme i més “constitucionalisme” a Espanya i, en conseqüència, un context no gaire engrescador, em sembla. Seria més coherent i, sobre tot, més intel·ligent, que cada opció es presentés -o no es presentés- des de la seva diversitat i amb el seu propi perfil. Una altra cosa acabaria pervertint les aspiracions nacionals, donant aire a un establishment que, en teoria, es pretén superar.

dissabte, 1 d’agost de 2015

Hotel Torre Agbar


Emin Capital ha anunciat que la Torre Agbar queda exempta de la moratòria hotelera de Barcelona i que, per tant, podrà transformar-se en un hotel. El propietari va explicar que "van sol·licitar el certificat del règim urbanístic abans que es publiqués la moratòria hotelera al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona" i que, per això, el projecte seguirà endavant. Ara vindran les crítiques -i els crítics- de torn contra el nou ajuntament. Si no es deixés fer l'hotel els acusarien de ser antisistema, de posar-se al marge de la llei, de perjudicar el creixement econòmic, de ser irresponsables, etc… Si al final es fa per una obligació legal, serà una baixada de pantalons. Objectivament, no és massa coherent ni consistent la crítica. Fins avui, el balanç de govern està sent molt més positiu del que alguns esperaven i desitjaven. Personalment, estic absolutament encantat amb una alcaldessa i un equip municipal que sí em representen, i també de tenir, després de les últimes eleccions, un consistori més d'esquerres i més sobiranista, malgrat que a les dretes -i als partits del règim- els hi pesi. Poca crítica i molt, massa, partidisme.

diumenge, 28 de juny de 2015

La puta i la Ramoneta no estaven mortes del tot...

El coordinador general de CDC, Josep Rull ha dit avui a TV3 que calen estructures d'estat per garantir els drets socials. Sense estar-hi en desacord, faig tres preguntes: 1) Mentre arriben aquestes estructures, què hem de fer si no es pot parlar del model ni del patiment social? 2) Hi ha alguna raó per la qual no sigui compatible abordar els models jurídic i social a la vegada? 3) Com, sense recórrer a la metafísica, es pot plantejar un nou estat sense explicar com ha de ser? Com veieu només són tres qüestions senzilles. És clar que podem complicar el tema si afegim altres declaracions, com la de la portaveu del partit, Mercè Conesa, que ha assegurat, també avui, després de l'executiva de CDC, que "no es treballarà en estructures d'estat que estiguin fora de la legalitat vigent". És a dir que, com que no es pot superar la “legalitat vigent” per fer les estructures d'estat, hem d'entendre que tampoc seran possibles les polítiques socials i, com tampoc es defineix enlloc el model social que es proposa amb el nou Estat, doncs, sincerament, és molt complicat saber de què estem parlant. La veritat és que tot plegat és una mica embolicat i no sé molt bé si amb aquests plantejaments es vol posposar indefinidament la sobirania política, o la equitat social, o ambdues qüestions. Potser el problema el tinc jo, que sóc massa dogmàtic i massa sectari, per no entendre la construcció d'un Estat independent sense parlar també d'una revolució (o evolució) democràtica, i Convergència (també Unió) em suggereixen exactament el contrari. Millets, Montulls, Pujols i similars no em semblen referents per construir res. Potser la puta i la Ramoneta no estaven mortes del tot i, com cantava el mestre Peret, només s'havien anat de parranda i ja han tornat.

dissabte, 2 de maig de 2015

"Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi"


Ja estaven trigant. Copio i pego: “Ciutadans no ha descartat aquest dissabte, després de la reunió que ha mantingut amb el PSOE a la seu del Parlament andalús, abstenir-se en "segona votació" a la investidura de Susana Díaz com a presidenta de la Junta a la desena legislatura si hi ha un "acord econòmic" i es recullen les seves propostes” (1). A Lerroux, sumem Lampedusa, ho amanim amb una mica de populisme postmodern (curosament cultivat a certs laboratoris mediàtics) i... Chapeau! Dues medicines en una: per salvar la pàtria i preservar la constitució del 78. "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi"


 (1) http://www.ara.cat/politica/Jose_Manuel_Villegas-Ciutadans-PSOE-Susana_Diaz-investidura-corrupcio-economia_0_1349865311.html

dimarts, 21 d’abril de 2015

Barcelona en Comú utilitzarà la imatge d'Ada Colau a la papereta electoral

Acabem de saber que Barcelona en Comú farà servir la imatge de la seva cap de llista a les paperetes electorals per a les eleccions del 24 de maig i ja han començat els adjectius a certs foros d’opinió: jacobinisme, ‘fotocopia de Podemos’, culte a la personalitat... i moltes més perles semblants. Sens dubte, està Can Convergència realment molt preocupada. Sembla que és molt probable que a la capital de Catalunya, desprès de les eleccions municipals, es capgiri la truita des de plantejaments populars (en el sentit etimològic del terme) i això els hi treu la son. No els hi manquen motius. Desprès del 24 de maig, sembla molt plausible una via trencadora que pugui tornar la ciutat als barcelonins. Per molt que algú faci joc brut, com la jugada de registrar una marca amb moltes opcions comunicatives com ‘Guanyem’ per evitar que ‘l’adversari’ la faci sevir, això és una realitat inapel·lable. Si, per males arts, no han pogut fer servir la marca 'Guanyem', em sembla perfecte que s'adopti la millor alternativa des de aquest punt de vista. CiU, com sempre, farà servir la Senyera (estelada o no) pels seus interessos. Ja ens tenen prou acostumats, fins i tot avorrits. Encara que no es pot discutir que a BCN, insisteixo, tenen motius molt ben fonamentats per estar preocupats, no crec que, a aquestes alçades de la pel·lícula, sigui això un argument massa creïble per ningú, i menys si parlem de unes eleccions municipals on el patriotisme te, en gran part, la forma de la gestió de lo immediat i de la proximitat a la ciutadania, molt quantificable en termes socials. En aquesta tessitura, que Barcelona en Comú utilitzi la imatge de la seva candidata, Ada Colau, a la papereta com a estratègia comunicativa em sembla genial. Al menys, ningú la registrarà per impedir el seu ús.

dimecres, 11 de febrer de 2015

UN VIATGE ACCIDENTAT [1]


Des d’un petit poble dels Pirineus, fa uns quants anys, quan encara les comunicacions eren limitades i els mitjans de transport molt rudimentaris, un pare i un fill, acompanyats del seu ruc, anaven recorrent els camins de la comarca a recollir provisions de llenya per poder passar l’hivern. Una vegada recollida la llenya, el pare la va carregar a l’animalot i, tots tres plegats, van emprendre el camí de tornada cap a casa. No feia ni cinc minuts que caminaven, que una dona els va començar a cridar amb força: “No us fa vergonya! Vosaltres camineu tranquil·lament i la pobra bestiola tan carregada... Pobre animal, arribarà baldat”. Llavors, el pare, després de pensar una estona sobre allò que havia dit la dona, va repartir la càrrega entre tots tres i van continuar el camí. Al creuar un rierol, un home que estava pescant va dir al pare: “Pobre nen, tan petit i ja ha de fer tota aquesta caminada sol... Potser hauries de pujar-lo a sobre del ruc i així es trobarà millor.” El pare va pensar-ho i va decidir tornar a redistribuir la càrrega i fer lloc al seu fill per tal que pogués pujar a sobre de l’animal. Després de perdre una bona estona, van reemprendre la marxa. A mig camí, quan ja començava a fosquejar, es van trobar amb un pastor que els va advertir que veia el ruc massa carregat, i els va aconsellar que li descarreguessin una mica de pes o potser l’animal podria patir algun problema greu. Després de xerrar una bona estona tots tres, van decidir que el nen baixés de nou i, d’aquesta manera, ja de nit, van continuar fent camí. Quan ja gairebé eren a destí, el pare va caure en un sot, que no va veure per la falta de llum, i es va fer mal a una cama. Per sort, el nen, que era prou espavilat, va poder arribar al poble i demanar auxili als veïns, i van poder portar el pare al metge per tal que li guarís la cama, però, amb tot l’aldarull, ningú no va poder evitar que es perdés tota la llenya, amb la qual cosa tota la feina que havien fet al llarg de la jonada es va perdre completament. Quina és la conclusió que podem treure d’aquesta petita història? Moltes vegades, fem el que fem, sempre trobarem algú que no estarà d’acord amb els nostres actes i, davant d’això, quan el que volem és trobar de debò una bona solució als nostres propis problemes, hem d’entendre que mai ningú no farà la nostra feina. Així, doncs, res millor que la pròpia reflexió si no volem tenir sorpreses desagradables.

 [1]ADAPTACIÓ MEVA DEL CONTE TRADICIONAL “EL SEÑOR, EL NIÑO Y EL BURRO”. AQUESTA PETITA HISTÒRIA DEL CONDE LUCANOR VA SER REESCRITA L’ESTIU DE 2006 PER UN SEVIDOR PELS MEUS NEBOTS NEREA I ELS PETITS NAIARA I YERAY. AVUI, FEBRER DE 2015, RECUPERADA DELS MEUS DISCS DURS (EL DEL CAP, EL DEL COR I L’ALTRE…) PELS MEUS DOS TRESORS, LA GIBET I LA JOVANA.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...