divendres, 26 de desembre del 2014

Pablo Iglesias ha desembarcado en Catalunya

Pablo Iglesias ha desembarcado en Catalunya y Podemos toma posiciones y va, más o menos, dibujando sus propuestas en un marco, por razones holgadamente conocidas, bastante más complejo que el estatal. Hace bien. Si su idea es crear una herramienta para cambiar las cosas, hay que adecuarla al objeto al que va desinada, y eso, como buen dominador de las ciencias sociales, lo sabe perfectamente Iglesias. ¿Mi sensación? Coincidencias y dudas. Estoy del todo de acuerdo en la necesidad de regenerar España y Catalunya. Ahora mismo todas las posibilidades están abiertas y eso es positivo. Podemos tiene la oportunidad de intervenir en las políticas económicas y en el modelo de país. En el contexto de Catalunya es perfectamente posible en políticas sociales un eje, por ejemplo, ERC-CUP-PODEMOS-ICV-GUANYEM, que sea una alternativa, siempre que se respete la capacidad de la sociedad civil de articularse e intervenir y, hasta ahora, no se puede discutir su papel activo y su protagonismo, que debería ir a más. En otras palabras: derecho a decidir “en todo y sobre todo”, pero aplicando el mismo principio siempre, se trate del modelo de Estado o del perfil social que ha de configurarlo. Tan absurdo es pensar que la independencia es la quimera de la justicia social, como afirmar que lo que ha pasado los últimos años en Catalunya es una mera maniobra de CiU -y la derecha (o la casta, si se prefiere) catalana- para justificar sus recortes y agresiones sociales. Creo que el proceso constituyente de un Estado independiente en Catalunya (si así lo decidimos l@s catalan@s) puede ser una oportunidad de construir un nuevo modelo, con más protagonismo de la ciudadanía y lejos de los parámetros de la transición política del post franquismo. Lo que no excluye que ese proceso también sea igual de necesario y deseable en España. Sin duda se trata de un camino paralelo, pero me parece que en ese viaje debe haber complicidades y no subordinaciones. En este punto, da la sensación que, desde el discurso de Podemos, cuesta entender que la regeneración de España y Catalunya puede ser cómplice -e incluso complementaria- pero eso no debe ser sinónimo de supeditada. El límite lo debe poner la ciudadanía. Si realmente Podemos apoya el derecho a decidir (en todos los ámbitos) como una consecuencia de la radicalidad democrática que, se supone, los define, no debería ser muy complicado asumir esta idea. Si existe una oportunidad real de que la España “de charanga y pandereta” sea desterrada de una vez, para que eso sea posible la primera condición es despojarse de sus esquemas mentales y, siguiendo con las palabras de Machado, tomar sin complejos “la maza y la idea”. Espero que la cosa no desemboque en una especie de neolerruxismo postmoderno. Sería perder una oportunidad. Otra más…

diumenge, 2 de novembre del 2014

Desmond Tutu, Pérez Esquivel, Ken Loach y otras siete personalidades internacionales reclaman el derecho a decidir de Catalunya


Desmond Tutu, Pérez Esquivel, Ken Loach y otras siete personalidades internacionales han firmado un manifiesto en el que piden que los catalanes "puedan votar sobre su futuro". Parece que la sensatez no es una cualidad que cotice al alza en el Reino de España y, como tantas veces, hay que mirar hacia fuera para ver algo de cordura entre tanta charanga, pandereta y tontería. Corto y pego: “Una mayoría de catalanes han expresado repetidamente y de diversas maneras su deseo de ejercer el derecho democrático de votar sobre su futuro político. Esta firme demanda de votar es el resultado de un largo desacuerdo entre los gobiernos de Cataluña y España sobre el grado de autonomía cultural, política y financiera de que deberían gozar los catalanes, a pesar de los numerosos intentos de alcanzar una solución aceptable”. Es de agradecer el esfuerzo de los firmantes, pero me temo que no se puede pedir peras al olmo, de la misma forma que no se puede esperar del escorpión que cambie su naturaleza: siempre acabará picando a la rana, por mucho que vaya sobre su lomo en medio del estanque y el resultado sea fatal para ambos. En medio del naufragio, siempre habrá el típico "listo" "de izquierdas" que los acuse de estar al servicio del "maléfico nacionalismo", que "se envuelve en banderas para justificar los recortes", o el recurrente tertuliano iluminado o "estadista" de la derecha salvapatrias que proponga su ilegalización. Con esta fauna ya me veo cruzando los Pirineos para poder ver el cine de Loach o comprar un libro de Preston...

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Quina llista de país?


El sobiranisme es transversal i plural, com el país. Per tant, en unes eventuals eleccions plebiscitàries -amb més raó-  hauriem de poder votar diferents opcions amb un punt comú: la DUI (preferiblement, ratificada per un referèndum posterior). El que tracta de fer Convergència amb la mandanga de la "llista de de país" fa vergonya aliena: manipular les aspiracions nacionals de la ciutadania per sortir del pou on s'han ficat ells solets. 

Una llista d'aquest tipus només serveix per salvar a la dreta a costa de restar diversitat, vots sobiranistes i valor democràtic. En aquest context  la condició que ha plantejat el coordinador general de CDC, Josep Rull, a ERC: "o accepta una llista amb CDC o no avançaran eleccions" és un pur xantatge. No te res de extraordinari, son molts anys de CiU considerant que Catalunya és seva. Ras i curt.

Si Convergència tingués una mica de perspectiva nacional, per sobre del tacticisme, veuria que el president Mas, amb una llista de Convergència, és el seu millor valor, amb prou garanties per sumar uns resultats molt dignes i una majoria aclaparadora sobiranista, des de la suma de la diversitat. Hi han dues coses, però, que impedeixen això. Primer: no volen renunciar al poder i, segon: en funció de allò (o d'aquells) que representen, no els agrada gens que la política (i menys el seu model social) s'escori a l'esquerra. Potser, demanar aquest anàlisi es massa demanar als Convergents?

divendres, 26 de setembre del 2014

9 de novembre

Font de la imatge: http://gargotaire.blogspot.com.es/


Enigma resolt: Artur Mas signarà aquest dissabte el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre. Es tracta, bàsicament, de  "arribar tan lluny com sigui possible", sempre en funció del factor temps vinculat a la batalla jurídica amb el Govern del Reino de España. Tanquem un capítol més d'aquest culebrón de tacticisme i estratègia política i ens apropem a la hora de la veritat. 

Em semblà, però, que encara manquen uns quants fascicles del llibre fins a arribar on haguem d'arribar. El destí està per escriure i el més important es que el camí el fem -i el marquem- tota la ciutadania, que, ara per ara, -i per sort- està davant dels actors polítics, com ha de ser. El preocupant és que exercir la democràcia sigui tan complicat i, alguns s'entestin en fer de les lleis cadenes, en lloc d'instruments democràtics. 

Com cantava La Trinca, al final haurem de fer servir les velles estratègies de fa tres dècades:

El bròquil s'està florint... 
tu ja m'entens! 
però no creiem en el bròquil... 
tu ja m'entens! 
demà serà un altre dia...
tu ja m'entens!
i així el dia de demà
eixe poble cridarà
s'ha acabat el bròquil!
tu ja m'entens!

Sembla que el temps no passi per alguns... 

Doncs això. Ja m'enteneu...

dilluns, 14 d’abril del 2014

140414


On és? Als carrers i a les places de tot l'Estat; als sindicats, a les AMPES, a les vivendes ocupades, a les mobilitzacions de tots els colors... És a la societat civil més dinàmica, aquella tossuda i que no es resigna mai... Està en els escraches, en els col·lectius que lluiten pel dret a l'habitatge i en contra dels desnonaments. Està també en una gran part de la societat civil del meu país, que ha decidit començar a caminar pel seu compte, més que farta d'un model excloent, uniformitzador i carca.

No està en un Estat amb olor de tancat i sagristia de corona imposada per un dictador... No està en una democràcia castrada i vigilada en el seu origen; transitiva en comptes de constituent. No està en una llibertat transitada, en comptes de recuperada, que té les ales petites i no pot volar molt lluny. No està en les velles estructures de la segona restauració. És a dins nostre: diversa, plural, potent, confusa i poc cohesionada encara, però que s'expandeix i creix des de la pura necessitat.

Per la caprichosa combinació dels números i per allò que representa, 140414 és una molt bonica xifra, i alguna cosa més...

dimarts, 11 de març del 2014

"Margallades"


Vagar per l'espai sense rumb, com un espectre... No ser part de la UE per tota l'eternitat (igual això, més que una amenaça, és un alleujament...). Calamitats, plagues... i, del dolent, el pitjor... Són, per la boca del Ministre Margallo, els grans "arguments" de la diplomàcia estatal contra la voluntat col·lectiva de ser preguntats. Quan la llei és una mordassa per a la ciutadania, en comptes d'un instrument a les seves mans, i quan els "arguments" són aquestes ocurrències, realment donen ganes de córrer i no mirar enrere. És molt possible que no sapiguem que serem de grans, però el veritable risc és que ens passi allò de "madurar tant" que al final ens pansim i, sens dubte, saber el que no volem ser també és un pas.

dimarts, 28 de gener del 2014

Hasta siempre, maestro...

Hacía tiempo que no escribía, pero hoy toca. Como los buenos, cuando más falta hacen se marchan, aunque no se le puede pedir más tras casi un siglo en la trinchera. El Boss lo describió como "un archivo viviente de la música y de la conciencia de Estados Unidos, un testamento del poder de la canción y de la cultura para empujar a la sociedad a lo largo de la historia". Se ha ido otro grande. En todo caso, sus ideas y su música siguen siendo herramientas imprecindibles. Hasta siempre, maestro...









Propuesta de argumento para la nueva película de Star Trek sobre la formación de la Flota Estelar "en la línea Kelvin"

En la línea de verdad (no la otra) el sintético Picard, aburrido de su vida en la Academia de la Flota Estelar, decide viajar a través de un...