26J: tot caduca, com els iogurts...

Desprès del 26J queda acreditat que el terra electoral del PP es tan dur com la cara del seu candidat, Mariano Rajoy. Hi han factors (s'ha escrit molt sobre això) que poden explicar el que ha passat: la dreta ha tingut menys abstenció i ha agrupat vot, la influència del Brexit, el missatge de la por, els mecanismes clientelars i demagògics del PSOE i el PP a l'Espanya profunda, la volatilitat d'una part dels electors de Juntos Podemos, o aspectes de la seva suma, que no han "sumat" prou -o que han restat-, errors propis de la campanya i del discurs de Juntos Podemos, encerts dels adversaris o la manca de enteniment del concepte plurinacional de l'Estat en sectors, malauradament, encara molt importants.

Sigui com sigui, no em sembla adient parlar de "fracàs" pel que fa al projecte transformador de Juntos Podemos. Fent una lectura objectiva i sense dramatismes, crec, que te molt de positiva des de el punt de vista del canvi social. El bipartidime ja està molt trencat i és una qüestió cronològica poc llunyana que sigui passat. Al final, el temps posarà cadascú al seu lloc. Si no hi han canvis del fons (superar el sistema del 78) i no es donen sortides basades en una veritable democràcia, els partits tradicionals cauran víctimes de les seves contradiccions. De fet ja està passant i aquestes dinàmiques electorals que estem veient son relativament normals. El temps històric i social requereix el seu ritme, però és inexorable, com la vida.

El que està passant, en termes històrics, no és quelcom extraordinari. Desprès de la primera restauració, al segle XIX, es va superar el "turnisme" entre Canovas i Sagasta. La segona restauració la tenim més a prop: al 1975 Juan Carlos I, després de la mort de Franco, quan es va instituir el "bipartidisme", i en això estem encara... Un altre argument en aquest sentit el podem veure a la gràfica que comparteixo a aquesta entrada: el vot jove, entre els 18 i els 44 anys, ha desertat dels partits de l'establishment i, sembla, que el futur pinta d'altre color. Es qüestió de veure les dades i treure conclusions. Es a dir, toca fer molta feina encara, però, tranquil·litat, tot caduca, com els iogurts...

El pacto para el Senado que propone Podemos no le gusta a Sánchez...

Igual, si el pacto para el Senado lo propone el señor Rivera, a Sánchez le parece mejor...

San Felipe de Suresnes

"Analizando la representación parlamentaria no creo que exista una mayoría progresista y reformista", "Ni el PP ni el PSOE deberían impedir que el otro gobierne", "Para las reformas que España necesita hay que contar con el PP". Felipe González dixit. Gracias por estar ahí, gracias por enseñarnos en camino, por brindarnos tu mente preclara: Constitución, moderación, sensatez... Sobre todo, que nada cambie y, si hay que pactar con el PP, se pacta y punto. Es él: el ínclito, el maravilloso, el del verbo vertiginoso (gracias al maestro Krahe por el plagio). Es San Felipe de Suresnes y, ya se sabe, los santos no se jubilan.

Com hem arribat?

Després de veure la rèplica de Carles Puigdemont a altres diputats del Parlament durant la sessió d'investidura i de sentir les seves primeres declaracions com a President de la Generalitat, encara que no sóc convergent, no tinc cap problema en reconèixer que aquest paio és un crack. Ho dic sincerament. M'ha agradat la forma, la actitud... Pel que fa al fons, ja tindrem temps de valorar-ho. Segurament, si jo fos veí de Girona, tindria algun element més, però no és el cas. Sigui com sigui, és evident que no estem en el millor dels escenaris -tampoc en el pitjor-, però fins aquí hem arribat i convindria no oblidar com hem arribat.

Llàstima que el President Mas, no ens ha donat l'opció de votar-li en nom de Convergència i com a cap de llista. Així, hauríem sabut millor que votem i, passades les eleccions, ens hauriem comptat millor i, molt probablement, també ens haurien estalviat tot aquest lamentable espectacle que hem viscut fins fa pocs dies. President Mas: la diversitat suma i la homogeneïtat penalitza el sobiranisme, encara que això no sigui el millor escenari per la seva formació política. Ho ha entès, això? Em sembla que no. Després de embolicar-ho tot, no ho tenia tan complicat: o eleccions o donar un pas enrere i posar Catalunya davant del seu nom i li ha costat Deu i ajuda prendre aquesta segona opció.

Igual és que sóc una mica miop (bé, de fet, en tinc alguna diòptria a cada ull) o, potser, el meu problema és que sóc molt sectari, no ho sé... però el cert és que, fins ara, veig poca, molt poca, autocrítica, i massa personalisme per part de Convergència i, menys encara, de l'expresident Mas, en contraposició a la CUP, a la qual l'han volgut vestir de irresponsable, integrista i unes quantes perles més que m'estalvio, quan els "experts" en "integrisme" (sobre tot en integrisme neoliberal) i en fer servir les banderes -i a la societat civil mateixa si els hi ha convingut- pels seus interessos son uns altres.